Art contemporani marroquí

Maria José Corominas
Historiadora de l'art i sociòloga. Palma de Mallorca

Anna Bàrbara Cardellà
Historiadora de l'art. Palma de Mallorca

Vivim en la societat de la comunicació: els telèfons mòbils, Internet o la televisió digital formen part de la nostra quotidianitat per rebre i emetre informació. Tanmateix, ens veiem obligats a reconèixer que, a pesar de les tecnologies, hi ha grans buits de coneixement entre les cultures. Un exemple d'això s'ha evidenciat, durant dècades, entre els països de totes dues ribes de la Mediterrània, i molt especialment en allò que es refereix a l'art contemporani, que no ha creat gaires expectatives, a causa de la creença generalitzada que la figuració era quelcom prohibit per als artistes àrabs. Una prohibició que mai no ha estat expressada a l'Alcorà, però que els militants del moviment integrista han ajudat a estendre per justificar la seva ideologia i que ha contribuït a un gran desconeixement, fins fa pocs anys, de molts dels plantejaments artístics i de l'obra de la major part dels artistes àrabs dels països mediterranis.

Si des de la riba mediterrània de Catalunya dirigim la mirada cap als països mediterranis més propers, a la costa oposada, comprovarem fàcilment que no tenim la mateixa informació de la seva realitat artística que la que podem tenir d'altres veïns, com ara França o Portugal. Egipte, Tunísia, Algèria i el Marroc són països riberencs mediterranis en què s'han desenvolupat propostes plàstiques molt interessants i diferenciades des de fa moltes dècades, però que ens han estat poc accessibles.

A pesar de les tecnologies, hi ha grans buits de coneixement entre les cultures. Un exemple d'això s'ha evidenciat, durant dècades, entre els països de totes dues ribes de la Mediterrània, i molt especialment en allò que es refereix a l'art contemporani

Egipte, que posseeix en les seves arrels culturals el gran potencial de la seva història i del seu art, base de molts dels pressupòsits estètics posteriors, té al seu haver artistes contemporanis de la qualitat d'Ahmad Nawar, creador de formes i colors d'una gran subtilitat, o de Faruh Hosni, actual ministre de Cultura egipci, un creador, igual que Nawar, de grans dimensions intel·lectuals.

Tunísia, de la seva banda, és un país amb un gran nombre d'artistes contemporanis, propiciats per l'Escola de Belles Arts: Abderrazak Sahli, Gouider Triki, Rafik El Kamel, tots amb plantejaments estètics molt diversos i amb un nivell professional molt important. Algèria, país fronterer amb Tunísia, té artistes de la importància de Rachid Koraïchi, Mahdjoud Ben Bella o Malek Salah.

El Marroc, veí geogràfic d'Espanya, del qual només ens separa l'estret de Gibraltar, és, culturalment parlant, el gran desconegut. Per això ens va interessar fer una àmplia i profunda investigació sobre la contemporaneïtat de la plàstica marroquina que conclouria amb l'exposició “Art contemporani del Marroc”, fruit d'una recerca d'artistes amb plantejaments molt diferents, però tots amb la voluntat de treballar en i cap a la modernitat. Es tracta de trenta artistes que pertanyen a quatre generacions, des dels joves, de vint i trenta anys, fins a aquells que actualment en tenen una mica més de seixanta. L'exposició va viatjar a Palma de Mallorca i València, i va ser a Barcelona organitzada per l'ICM.

El Marroc és un país molt divers geogràficament i ètnicament. En algunes ciutats properes al mar, com ara Tetuan, es conserven empremtes de la presència espanyola, a causa del protectorat que Espanya hi va exercir durant anys. És una ciutat on molts artistes han desenvolupat i continuen creant els seus treballs artístics, després d'haver adquirit la seva formació a l'Escola de Belles Arts d'aquesta ciutat, fundada durant el protectorat espanyol.

Tànger, una de les portes de l'Àfrica, mostra bells edificis de l'època colonial. Situada entre turons i a la riba de l'Atlàntic, conserva empremtes culturals diverses Tetuan és una ciutat amb molts artistes, però en volem destacar Ahmed Amrani, que treballa la pintura, especialment en obres de gran format, incorporant-hi sovint el collage . En un curs estètic molt diferent, l'obra escultòrica d'Abdelkrim Ouazzani manifesta una síntesi important i un cert sentit irònic. També a Tetuan, però pertanyents a la generació més jove, trobem els treballs d'investigació de concepte, manipulació de materials i sintonia cultural internacional de Safaa Erruas, Hassan Echair, El Batoul Shimi, Younes Rahmoun, i el mestre de tots ells, Fauzi Latiris.

Tànger, una de les portes de l'Àfrica, mostra bells edificis de l'època colonial. Situada entre turons i a la riba de l'Atlàntic, conserva empremtes culturals diverses. En aquest entorn viu i treballa Mohamed Drissi, un personatge molt especial que desenvolupa la figuració de diverses maneres, la més destacable de les quals és l'expressionista.

Terra endins, a molts quilòmetres de les ciutats anteriors, hi trobem Fes. Fundada durant la primera dinastia dels idríssides, està articulada al voltant de la mesquita, de l'escola alcorànica i del hammam .

D'artesania molt variada, resulten espectaculars el barri dels tintorers i el dels adobers, amb una medina d'olors intensos, gairebé agressius. Fes és la ciutat on viu Khadija Tnana, de Tetuan, artista que s'interessa per la figuració humana femenina i la tracta amb un llenguatge molt rotund, ple de força, com la seva personalitat.

En una altra de les ciutats del nord del país, Asilah, cada estiu se celebra un important Festival de Cultura, organitzat per Mohamed Melehi, artista que comparteix la seva vida i treball entre Rabat i Marràqueix. Melehi va formar part del moviment que es va produir a Marràqueix abans del 1956, any de la independència marroquina, a favor d'un art d'expressió de la modernitat.

Rabat, capital oficial del país, situada a la riba de l'Atlàntic, té bells edificis d'arquitectura i ornamentació Déco, amb bellíssims paratges naturals, com la Kasbah d'Oudaies, amb el cafè Murtt, on es pot contemplar com les onades moren en la profunda badia que hi ha als seus peus, un lloc on els esperits sensibles com el del pintor El Hayani Bouchtà, de treball poètic i intimista, troben la inspiració per a una obra en la qual tenen una gran importància la llum, el color i certs elements que ens connecten modernament amb el món àrab. O Abderraman Meliani, que desenvolupa una acurada i equilibrada abstracció matèrica i collage amb gran força i elegància. Tots dos troben a Rabat un indret molt adequat per inspirar-se en els camins de la creació i deixar lliure la seva fantasia.

Rabat és, també, una ciutat on viuen i treballen un nombre important d'artistes; Fouad Bellamine, nascut a Fes, que cultiva un lirisme poètic amb una pinzellada sovint suau de color, però molt adequada; Labied Miloud, artista que al llarg de la seva trajectòria ha desenvolupat diversos tipus de pintura, sempre amb un esperit de llibertat. També hem d'esmentar l'autodidacta Fatima Hassan El Farouj, que relaciona un sentit ètnic dels personatges amb un cert ingenuisme i, alhora, amb un gran equilibri en totes les seves obres, tant si són de color o en blanc i negre, de format petit o gran; i el jove Mounir Fatmi, que, conclòs el seu cicle pictòric, ha abandonat la pintura per fer treballs de vídeo més conceptuals. Molt a la vora del mar, hi té l'estudi Mustapha Boujemaoui, que treballa diversos temes, com el del viatge, la caravana i l'element vital de la cultura marroquina, el te. Hassan Slaoui, que durant un període es va dedicar a la ceràmica, treballa amb formes que es troben entre l'escultura i la pintura perquè consisteixen en volums tridimensionals tractats pictòricament amb una gran delicadesa. No gaire lluny de la ciutat de Rabat, a Temara, hi viu i treballa Mohamed Kacimi, de plàstica matèrica expressada en grans espais monocroms i amb petits elements diferenciadors. A Ben Slimane, prop del mar, Mohamed Nabili treballa amb tècniques mixtes, en les quals de manera especial incorpora l'arena i mostra un gran protagonisme de diverses tonalitats de blau.

Petita, però amb una personalitat molt especial, fruit de la síntesi de la cultura àrab i el caràcter portuguès, la ciutat d'Essaouira ha propiciat el treball de molts artistes Prop del mar, com Rabat, però geogràficament més al sud, hi ha situada Casablanca, la ciutat més gran del país, on viuen i treballen Mohamed Hamidi, amb un important esperit colorista de forts contrastos; Sad Hassani, amb obres de gran format que li permeten construccions de formes molt personals fent servir les tonalitats de la terra marroquina; i, d'altra banda, amb un discurs en el qual té un gran protagonisme la cal·ligrafia àrab, Abdallah Hariri crea diàlegs entre aquesta i les formes geomètriques o petits espais abstractes de colors intensos, especialment en formats petits, que prenen valor de miniatures.

A uns cent quilòmetres de Casablanca, Azemour és el lloc on va néixer i treballa Bouchaïb Habbouli, artista molt popular que s'expressa de manera especial, amb grans gestualismes que configuren rostres que plasma sobre paper, tela o tapissos. Dues artistes pertanyents a la generació dels joves treballen a Casablanca el concepte de pintura-pintura: Amina Benbouchta i Meryem El Alj, totes dues amb una important vocació de l'expressió del color, però que plasmen de maneres molt diferents entre si.

Petita, però amb una personalitat molt especial, fruit de la síntesi de la cultura àrab i el caràcter portuguès de les construccions militars que s'hi mantenen dempeus, la ciutat d'Essaouira ha propiciat el treball de molts artistes,  com ara Miloudi: és imprescindible referir-nos a la minuciositat i perfecció dels dibuixos que fa amb traços de filigranes d'una gran bellesa. En aquesta mateixa població s'ha desenvolupat un important col·lectiu de pintura naïf.

Finalment Marràqueix, ciutat molt més coneguda pels seus atractius turístics que no pas per l'art contemporani, alberga dos artistes de la generació dels grans, Mohamed Melehi i Farid Belkaia, i dos de la dels més joves, Hicham Benohoud i Noureddine Jalib, amb treballs conceptuals molt diferents tots ells. Melehi ha mantingut els plantejaments pop, tot i que ha evolucionat des de la dècada dels seixanta per fer, actualment, obres de gran interès plàstic. Belkaia, per la seva banda, reitera el seu alfabet plàstic personal, però amb algunes variacions.

La gran diversitat etnològica i geogràfica del Marroc ha permès que les creacions dels seus artistes s'hagin pogut desenvolupar més àmpliament per camins diversos i oberts La gran diversitat etnològica i geogràfica del Marroc ha permès que les creacions dels seus artistes s'hagin pogut desenvolupar més àmpliament per camins diversos i oberts a partir de la dècada dels anys cinquanta i, amb més força, en els seixanta, quan els canvis estètics i socials van permetre noves perspectives en totes les cultures i especialment al Marroc, que s'havia alliberat del llast del colonialisme, el qual hi havia deixat les seves referències artístiques, sobretot franceses.

En un primer període postcolonial, neix un grup d'artistes considerats naïf —malgrat que no tots ho eren—, els treballs dels quals deixen constància d'una consciència nacional i manifesten una percepció clara de l'abast del moviment de resistència nacional del moment. Durant els anys seixanta neix al Marroc un art marcat per la serietat i la investigació, i simultàniament apareix un grup de joves artistes oberts a les tendències artístiques i als corrents moderns que conformen una segona generació d'artistes marroquins, interessats per l'art europeu modern i les arts islàmiques, amb actituds conciliadores entre tots dues menes d'art. Aquesta situació provocà posicions enfrontades, amb actes artístics públics com el de la plaça Jamaâ El Fna a Marràqueix o a Casablanca. També a la dècada dels seixanta és quan s'obren algunes galeries d'art, es publiquen algunes revistes i per primera vegada l'art contemporani marroquí pot travessar les fronteres per trobar-se amb la cultura dels països veïns, principalment els àrabs. Durant els setanta, alguns artistes s'interessen per l'art des d'una mirada a l'entorn natural i cultural, amb la voluntat d'aprendre les tècniques artesanes i millorar-les amb les seves investigacions; entre aquests artistes hi havia Farid Belkaia.

No ens podem referir a un art contemporani unitari al Marroc Va sorgir la comunicació entre continents, fet que, malgrat que els artistes marroquins continuaven sense viatjar fora del país, va començar l'apropament a les realitats d'altres geografies. D'aquesta manera, durant els vuitanta els joves artistes reberen un cert impuls amb els diaris, les galeries i les exposicions individuals i col·lectives organitzades per les institucions oficials o paraoficials. De l'obra artística, en va desaparèixer la rigidesa del format i dels conceptes, tot i que l'interès per conciliar la tradició artística local i els plantejaments estètics moderns es va mantenir ferma.

I durant els noranta el suport estructural de galeries i d'institucions va propiciar la difusió de la informació artística d'altres països i, probablement per això, en tot el conjunt d'artistes que formen part de la mostra “Art contemporani del Marroc” es manifesta la voluntat de modernitat i d'integrar-se en l'àmbit internacional definitivament, però mantenint d'una manera o altra les arrels locals.

En resum, no ens podem referir a un art contemporani unitari al Marroc, perquè la mateixa varietat d'ètnies, cultures i territoris que van des del mar fins a les altes muntanyes, des de la petita vegetació fins a l'oasi de palmeres, des de la planada fins a les zones rocoses, imprimeix uns caràcters diferencials que no permeten una expressió homogènia.