Entrevista de Paul Balta a Tahar Ben Jelloun: la migració i la vivència de dues cultures

Paul Balta
Va néixer el 1929 a Alexandria, Egipte. Va cursar estudis superiors a París. Especialista en el món àrab i musulmà. L'any 1970 entra com a periodista a Le Monde ; també col·labora en El País i Le Libéral . Director del Centre d'Études de l'Orient contemporain a la Universitat de París.

Tahar Ben Jelloun
Va néixer al Marroc el 1944. Va estudiar filosofia i psicologia; escriptor, novel·lista i poeta, col·labora en diaris francesos, italians, espanyols i suïssos. L'any 1987 va guanyar el Premi Goncourt per la novel·la La nit sagrada , traduïda a vint-i-tres llengües arreu del món. Darrerament, ha publicat El racisme explicat a la meva filla.

La Mediterrània és la mar de fortes afirmacions d'identitat. Ens proclamem egipcis, grecs, turcs, albanesos, serbis, espanyols... Fins i tot els magrebins, que tenen tants punts en comú, es complauen a destacar les seves diferències, és a dir, si són tunisians, algerians o marroquins. No obstant això, també és la mar de totes les migracions, mescles humanes i culturals.

P.— Benvolgut Tahar Ben Jelloun, com perceps aquesta doble realitat?

R.— La Mediterrània és més que una mar. Influeix en les mentalitats sovint de manera decisiva i hi intervé com a element important del comportament. Hom diu amb complaença que “és mediterrani”; no crec pas que digui que “és atlàntic” perquè no significaria res d'especial. En canvi, ser mediterrani és una manera d'estar al món, una manera de viure i d'actuar, una manera de pensar, una relació amb el cos, gestos, ritus: una mena de teatralitat. Ser mediterrani és com per a un actor ser comediant. Els ciutadans de la Mediterrània sovint són persones excessives, que barregen allò que és afectiu amb elements objectius de la vida. La Mediterrània, en aquest aspecte, s'assembla a un escenari, un gran escenari on es representen comèdies que, de vegades, es converteixen en tragèdia.

Vols dir que aquesta realitat és alhora racional i dionisíaca?

Aquesta realitat no és solament doble sinó també múltiple: té unes quantes cares i diversos colors. Es mou sense parar, és variable i sorprenent. És clar que hi ha diferències entre un turc i un espanyol, entre un marroquí (del nord) i un albanès. Són graus, variacions. Però sabem què els aplegarà: la taula, l'oli d'oliva, el formatge de cabra o els pebrots escalivats.

Mar de totes les migracions, mar de totes les desigualtats.

L'alexandrí que jo sóc voldria saber si una persona de Tànger com tu se sent més marroquina o més mediterrània. Pertanys a una família berber, a una família àrab o tens una doble ascendència araboberber? Si et faig aquestes preguntes és perquè me les faig a mi mateix i de vegades em sento entre totes aquestes cultures. Efectivament, el meu avi patern, xipriotagrec, va emigrar a París, on es va casar amb la meva àvia, una francesa de Lorena; després es van instal·lar a Mansura, Egipte. Pel que fa al meu avi matern, fill d'un libanès que havia emigrat a Egipte, es va casar amb una copta. El meu pare es va casar amb una filla única, la meva mare, que va néixer a Alexandria, i va optar per la nacionalitat francesa.

Em sento més mediterrani que no pas de Tànger, o si vols, em sento més marroquí que de Tànger, i més mediterrani que marroquí. Tot deixant clar que el Marroc mira a l'Atlàntic i a la Mediterrània amb el mateix amor

Em sento més mediterrani que no pas simplement de Tànger. O, si vols, em sento més marroquí que de Tànger, i més mediterrani que marroquí, conscient que el Marroc és una part important de la Mediterrània perquè té una doble façana, que mira a l'Atlàntic i a la Mediterrània amb el mateix amor. Vaig néixer a Fes al si d'una família tradicional, que és de Fes des de fa segles. Probablement, els meus avantpassats eren andalusos, mediterranis vinguts a Fes per enriquir la cultura i la civilització musulmanes. Quan tenia deu anys vaig abandonar Fes, seguint els meus pares, que van emigrar cap al nord, a Tànger, en aquella època una ciutat internacional (1955). Hi vaig descobrir la mar per primera vegada. I aquesta mar, per a mi, no podia ser cap altra que la Mediterrània.

Per plaer o com a periodista, he recorregut els països riberencs. Pertot arreu em sento com a casa, però finalment França és la meva pàtria. I tu?

Les meves arrels són rotundament marroquines, de Fes, i de Tànger. La meva cultura és bilingüe, àrab i francesa. Ara visc a França, un país al qual li manca “mediterraneïtat”. De vegades en pateixo. Tinc la sort de viatjar sovint; m'estimo més, és clar, els països de la Mediterrània, especialment Itàlia i Espanya. En aquests dos països, m'hi trobo com a casa. M'agrada la seva relació amb el temps, m'agrada la seva cuina, m'agrada el seu humor. Em fa la impressió que en tinc els codis a l'abast, fet que no em passa pas quan em trobo en un país nòrdic, com ara Suècia o Noruega.

I França?

França. Confesso que, després de tants anys de vida en aquest país, sento la necessitat d'allunyar-me'n, de canviar d'aires, de trobar nous horitzons. És una qüestió de cansament. Aquesta gran civilització, aquesta gran cultura, necessiten un qüestionament. El ciutadà no sap —o ja no sap— que pertany a l'àrea mediterrània. En referir-nos a ell parlem de “fredor”, de “tancar-se sobre si mateix” i “d'absència de generositat”. Ara bé, la generositat, el do i el gest gratuït —valors molt mediterranis— falten cada vegada més a França, país que ha estat una formidable terra d'asil per a centenars de milers d'exiliats, apàtrides o perseguits. Avui constatem un retrocés d'aquest impuls. França és cada vegada menys acollidora i cada vegada més recelosa envers els estrangers.

És veritat però, alhora, associacions, intel·lectuals i simples ciutadans lluiten coratjosament perquè França es torni més fraternal. Què en penses, d'això?

Em sento dividit. No em sento implicat en el politiqueig francès. Tampoc no em sento europeu, tot i que em trobo còmode en l'esfera democràtica d'aquests països. Però en canvi, em considero totalment mediterrani. Vibro amb la Mediterrània, més amb la Mediterrània del sud que amb la del nord.

Vaig viure en una Alexandria cosmopolita que per a mi va ser una escola d'humanisme. Hi vaig aprendre francès i àrab alhora. Després vaig venir a França, el 1947, per acabar-hi els estudis superiors. Aleshores em va saber greu descobrir que els meus companys de la Sorbona i els europeus en general ignoraven el món àrab, que és la meva segona pàtria; va ser el que em va empènyer a intentar convertir-me en un lligam entre totes dues costes, un lligam entre totes dues cultures. I tu, per què i com vas venir del Marroc a França?

Vaig tenir molta sort. Em van acollir generosament. Se'm van obrir les portes i hauria estat estúpid girar-m'hi d'esquena i tornar al Marroc políticament  difícil de l'època La meva arribada a França és l'expressió d'una coherència cultural. Jo havia cursat els estudis de filosofia en francès a la Universitat Mohamed, a Rabat. Després vaig ensenyar aquesta matèria en instituts marroquins; ja havia publicat una primera recopilació de poesia a Atlantes (1970, Casablanca), que dirigia el poeta Abdellatif Laabi. En arribar a París, el 1971, portava a la maleta el principi de la meva primera novel·la, Harrouda , que va ser publicada el 1973 per Maurice Nadeau. El meu lligam amb França era natural. S'ha de dir que la meva partida cap a París havia estat precipitada per la decisió del Ministeri de l'Interior marroquí d'arabitzar l'ensenyament de la filosofia, una manera d'eradicar la rebel·lió política dels estudiants.

Vaig tenir molta sort. Em van acollir generosament. Vaig trobar de seguida un editor per als meus poemes (François Maspero) i un altre per a les meves novel·les. Vaig tenir la sort de col·laborar al diari Le Monde . Se'm van obrir les portes i hauria estat estúpid girar-m'hi d'esquena i tornar al Marroc, on en aquella època la situació política era molt difícil.

Què ha representat per a tu aquesta migració? Com la vius?

Vaig comprendre ràpidament que el meu paper havia de ser el d'un lligam, un intermediari entre dos països tan propers. No tenia cap prejudici. Intentava explicar el Magreb als francesos i, per mitjà dels meus escrits en francès, intentava explicar la cultura francesa als magrebins. M'agradava aquesta expressió del poeta francòfon egipci George Henein: “Transmissors de silenci.” És veritat que hi va haver i encara hi ha malentesos entre les dues costes de la Mediterrània. Només els poetes són capaços d'harmonitzar la situació. Millor que els polítics, perquè saben parlar al cor de l'home. La meva poesia sempre s'ha preocupat d'allò que és humà. La meva sinceritat és el meu compromís.

Benvolgut Tahar, ens vam conèixer als anys setanta al diari Le Monde . Eres novel·lista i crític literari; jo m'ocupava del Pròxim Orient i del Magreb. Uns quants anys després, el premi Goncourt va consagrar el teu talent d'escriptor en llengua francesa. Tu, que ets de cultura arabomusulmana, com vius la teva relació amb aquesta llengua? Per a tu és una migració intel·lectual o, al contrari, un pont entre dues civilitzacions, dues llegendes?

Sóc un lligam, un intermediari entre dos països propers; no tinc cap prejudici, intento mostrar el Magreb als francesos i, per mitjà dels meus escrits en francès, la cultura francesa als magrebins Com que no tinc problemes d'identitat i estic obert a altres cultures per temperament i curiositat, la meva relació amb la llengua francesa també és natural. Sense estats d'ànim, sense esquinçaments, sense por. M'hi sento bé, millor que un peix a l'aigua. No tinc problemes de pertinença. Diria que per força (m'han fet aquesta pregunta més de 899 vegades!) he de riure. Tracto aquesta qüestió amb humor. Què? Sóc àrab i escric en francès! És d'allò més natural! Una pregunta lligada a la presència francesa més o menys desitjada. Res a veure amb la brutalitat colonial a Algèria. La identitat algeriana ha estat esclafada per França després dels otomans. Però, per què mai no s'ha fet aquesta pregunta a Samuel Beckett, a Cioran, a Kafka, a Kundera, a Julien Green i a molts altres escriptors que han triat aquesta llengua, entre tantes altres, per expressar el més íntim d'ells mateixos? Potser és perquè ells són europeus?

Kateb Yacine, algerià i cabilenc, deia que, per a ell, la llengua francesa era una arma contra el colonitzador. Què en penses?

Per a mi no és ni una arma ni un accident de la història. És un destí. Format en dues llengües, quan he tingut ganes d'escriure ha estat en francès. Ha estat una sort per a mi. Malauradament, he descurat l'àrab, fet que Penso en la llengua de la meva mare i en la de Racine. Sovint cohabiten amb alegria. Si la poesia amara els meus escrits és sens dubte perquè l'àrab dialectal marroquí és una llengua florida, poètica i metafòrica lamento amargament. Tinc un bilingüisme interior. Penso en la llengua de la meva mare i en la de Racine. Sovint cohabiten amb alegria. Si la poesia amara els meus escrits és sens dubte perquè l'àrab dialectal marroquí és una llengua florida, poètica i metafòrica. També s'ha de dir que l'àrab clàssic és la llengua de la poesia per excel·lència. Recordo poemes apresos de memòria a l'institut. Sobretot tinc viu el record de l'Alcorà, llibre sagrat, llibre d'una poesia superba.

Les societats cosmopolites, com les que hem conegut a Alexandria i a Tànger i també a Istanbul, a Beirut, ja no existeixen. S'ha criticat molt el cosmopolitisme i, tanmateix, és un bell concepte que significa “habitat per ciutadans del món, obert a totes les civilitzacions, a totes les cultures”. Què en penses?

El cosmopolitisme d'Alexandria, de Tànger o d'Istanbul s'ha transformat. Ja no és el que era. El cosmopolitisme estava relacionat amb situacions colonials que eren excepcions, com Tànger, que va ser una ciutat internacional durant més de quaranta anys. Avui, el cosmopolitisme passa per les parabòliques i els satèl·lits que transmeten imatges per tot el planeta.

Aquest esclat ens submergeix en un món pluricultural que hauria d'afavorir la coexistència i el reconeixement de l'altre, com en les societats cosmopolites d'abans; tot i així, veiem que hi ha un augment de la intolerància en certes capes de la societat, tant al Nord com al Sud, que es tradueix en xenofòbia i integrisme religiós. Com expliques aquestes paradoxes?

A mesura que els mitjans de comunicació es multipliquen, els homes es coneixen, es reuneixen i treballen menys junts

És veritat, a mesura que els mitjans de comunicació es multipliquen els homes es coneixen, es reuneixen i treballen menys junts. Hi ha el fenomen de la mundialització, amb uns efectes visibles en l'economia, però que amaga o impedeix l'apropament de les cultures. La mundialització s'ha convertit, de fet, en americanització, uniformització del pensament, del consum i també de la comunicació. És una dominació excessiva que produeix antídots, reaccions tan caricaturesques i brutals com els fonaments d'aquesta dominació. Per a alguns es tracta de resistència. La xenofòbia s'escampa cada vegada més. L'integrisme d'inspiració religiosa és una resposta maniqueista a aquesta mundialització. Quan es menysprea una cultura, quan no se'n tenen en compte els valors, sempre hi ha uns quants individus que aixequen la bandera del nacionalisme i de la identitat ferida. Això es tradueix en l'integrisme, que és entossudiment, fanatisme, replegament i violència, o en el rebuig pur i simple, la qual cosa implica racisme, rebuig de l'altre, de la seva cultura, de la seva llengua, dels seus productes.

La mundialització és l'única responsable i no hi ha diverses formes d'integrisme?

L'origen d'aquests fenòmens excessius i perillosos és la diferència cada vegada més violenta entre el Nord i el Sud. Ningú no té el monopoli de l'integrisme. Es parla més dels àrabs i dels musulmans, però ens oblidem de l'integrisme i el racisme de certs grups israelians, com els colons que construeixen habitatges sobre terres palestines, terres que no els pertanyen, com reconeix la comunitat internacional.

Ets com jo, dels qui —com vaig dir en el Fòrum Civil Euromed— creuen que la declaració de Barcelona del 1995 és l'acte fundador de la Mediterrània del segle XXI, d'aquest mar que volem i on la torxa de la civilització mai no ha cessat de circular d'est a oest, de nord a sud i a l'inrevés. Quin consell donaries perquè fem un llac de pau, perquè Ulisses i Sindbad naveguin junts?

La diferència cada vegada més gran entre el Nord i el Sud és el que origina els fenòmens de racisme, violència i integrisme excessius i perillosos Un llac de pau! Un llac on no es mogués res seria un llac mort! Diguem que la Mediterrània necessita unitat i imaginació. Els principis, les declaracions, els desitjos són benvinguts. Però primer hauríem de tenir en compte la situació del cantó sud i veure què pot fer el nord per donar-li prosperitat i pau. Sabem que el sud està superpoblat i és pobre, i que el nord està poc poblat i és ric. Calen un equilibri i una harmonització que passin per la democràcia concreta, real. S'ha de posar fi als règims polítics il·legítims.

És cert, però com?

Cal arribar a formar un dia un Parlament mediterrani, més innovador i més eficaç que l'europeu. Per fer-ho, cal que la democràcia sigui el tronc comú del conjunt dels països mediterranis. Una entitat específica, forta, original. Si existeix, podria desafiar la mundialització injusta i desigual.

Pel que fa al tema de les migracions, com veus la percepció-integració dels immigrants i el tipus d'acollida a Europa, especialment als països mediterranis com Espanya, Itàlia o França, enfront de països com Alemanya?

Calen equilibri i moderació, els quals passaran per la democràcia concreta real La immigració és una de les conseqüències de la colonització i de les desigualtats econòmiques entre el Nord i el Sud. Si s'hagués de tornar a fer, m'hi oposaria amb totes les meves forces, perquè el resultat d'aquestes migracions caòtiques és un immens desaprofitament humà. Els fills d'immigrants —que no són immigrants— avui dia estan abandonats a la seva sort per la societat europea. Se sacrifiquen generacions senceres. De cada mil fills d'immigrants, sembla que només un arriba a la universitat. El racisme militant, que és a l'ambient, de vegades actua. És cert que la integració està en marxa, però en quines condicions! Cal una nova política d'immigració!

Quins en serien els punts forts?

Prioritàriament s'haurien de donar més possibilitats als fills d'aquest error històric, d'aquesta aberració que va ser l'explotació esclavista de milions d'homes arrencats del seu poble, per oblidar-los de seguida o per tractar-los com la mala herba en un jardí concebut només per als europeus.

Caldrà repensar-ho tot i, sobretot, establir una política de cooperació activa i concreta amb els països d'on provenen els homes que treballen a Europa, que de vegades fins i tot arrisquen les vides en travessar l'estret en condicions inhumanes.