L' umma , ciment de les societats musulmanes

Wijdan Ali
Politòloga. Jordan Institute of Diplomacy. Amman

Abans no tractem la qüestió dels grups de població minoritaris i majoritaris en el món àrab, convindrà que puntualitzem que ambdós termes eren desconeguts dels àrabs per la senzilla raó que no existien en la literatura política islàmica.

L'Estat islàmic es basava en el concepte de l' umma , el cos de la comunitat de pobles islàmics de diferents llinatges i nacions, independentment de l'etnicitat, la raça o el color. Es tracta d'una germandat universal que no reconeix color ni identitat ètnica. Des d'aquest punt de vista, tots els homes són iguals i només es poden mesurar en termes de pietat. Si algun dels seus membres aconsegueix un nou coneixement, riquesa o èxit, té el deure de compartir-lo amb els altres membres de la comunitat. L' umma és el mitjà del coneixement, de l'ètica, del califat (viceregència) de l'home, de l'afirmació del món. És un ordre universal que abraça fins i tot aquells que no són musulmans. És un ordre de pau, una pax islamica, oberta perpètuament a tots aquells individus i grups que accepten l'ideal de la llibertat de convèncer i de ser convençuts de la veritat, que busquen un ordre del món en què les idees, les mercaderies, la riquesa o els cossos humans són lliures de moure's, és a dir, llibertat d'expressió, debat i llibertat d'escollir. El profeta Mahoma va establir a Medina, ara fa quinze segles, la pax islamica mitjançant una constitució permanent. Va incloure-hi els jueus de Medina i els cristians de Najran i els va garantir que conservarien la seva identitat i les seves institucions religioses, socials i culturals. Això fa que l'umma sigui un ordre mundial a més de ser un ordre social i la base de la civilització islàmica. Atorga la mateixa condició als seguidors d'altres religions, com és ara els zoroastrians, els budistes i els hindús, com també els mateixos drets i obligacions als pobles del Llibre, és a dir, jueus i cristians, i crea un modus vivendi que permet que els no musulmans es perpetuïn i reconeix la legitimitat de totes les comunitats religioses, a més de concedir-los el dret d'ordenar la seva vida d'acord amb el seu propi esperit religiós. D'aquí ve la presència continuada de minories en el món musulmà. Aquest tipus d'acceptació de l'altre difereix de la tolerància dels temps moderns. Excel·leix en el respecte i l'honor de la religió, la pietat i la virtut, a diferència de la tolerància dels temps moderns -en aquells llocs on existeix-, que es caracteritza per l'escepticisme davant la veritat de les reivindicacions religioses, el cinisme i la indiferència davant els valors religiosos. També en el món musulmà hi ha hagut governants despòtics, però els patien tant els musulmans com els no musulmans. No hi ha en tota la història islàmica cap exemple de persecucions o processos judicials aplicats als no musulmans per l'adhesió a la seva religió.

L'umma és el mitjà del coneixement, de l'ètica, del califat (viceregència) de l'home, de l'afirmació del món

L'islam afirma la relació entre Déu i tots els humans -no solament els musulmans-, que considera iguals. Rebutja, per tant, qualsevol pretensió de favoritisme per part de qui sigui. Interpretat a través de la llei, aquest igualitarisme prescriu que ningú no sigui exclòs dels imperatius de la xara, que és la llei o jurisprudència sagrada islàmica, per raons d'identitat. No hi ha cap raça ni etnicitat, sexe, posició social o riquesa que pugui alterar la igualtat dels homes davant de la llei. L'igualitarisme de la xara no s'aplicava solament als musulmans, sinó que es feia extensiu a tots els ciutadans de l'Estat islàmic independentment de la seva afiliació religiosa. S'aplicava a tots els éssers humans de la Terra i, fossin musulmans o no musulmans, ciutadans o no ciutadans, individus o grups humans, els incloïa en un mateix pacte de pau, comerç, seguretat mútua i relacions d'amistat amb l'Estat islàmic. La xara autoritza qualsevol persona a qui es negui l'entrada o se li impideixi formar part del pacte de pau i de relacions d'amistat que pugui posar un plet contra l'Estat en qualsevol tribunal islàmic. D'altra banda, per tal d'afavorir la comprensió mútua i la cooperació entre les nacions, la xara prohibeix que es posi en ridícul, o se'n faci mofa, qualsevol poble, nació o religió per part d'un altre i declara condemnables els actes d'aquesta mena. L'agressió d'una nació contra una altra és considerada un crim molt greu i una injustícia que cal reprimir. La víctima de qualsevol injustícia té el dret de recórrer a un tribunal islàmic per a aconseguir el redreçament, mentre que l'Estat islàmic té l'obligació de tirar endavant el judici prescindint de quines siguin les conseqüències. Atès que la xara és la llei de Déu, no està sotmesa als capricis o interessos dels governs o nacions, encara que siguin musulmans, per tal que l'Estat islàmic no pugui tractar els que no són ciutadans segons acords ad hoc amb els seus respectius governs o segons la reciprocitat.

Atès que la xara és la llei de Déu, no està sotmesa als capricis o interessos dels governs o nacions, encara que siguin musulmans, per tal que l'Estat islàmic no pugui tractar els que no són ciutadans segons acords ad hoc amb els seus respectius governs o segons la reciprocitat

Quan els otomans van ocupar els països àrabs de la Mediterrània oriental (el Maixreq) i el nord d'Àfrica (llevat del Marroc), és a dir, el Magreb, no hi van arribar com a turcs aliens, sinó com a musulmans que s'havien identificat plenament amb la cultura de l'islam. Ells van ser els que van establir oficialment i reforçar el sistema millet de les "comunitats religioses i ètniques". Dins d'aquest ordre de coses, els drets de cada grup ètnic o religiós estaven salvaguardats dins d'un quadre més ampli format pels diferents grups que testimoniaven la seva màxima fidelitat política nominal a l'Estat, representat pel califa o el soldà. L'Estat intervenia en els assumptes dels millets només a títol policíac sempre que sorgia un litigi i com a recaptador d'impostos. Simultàniament, la lleialtat social i econòmica de cada individu pertanyia al seu millet , fins al punt que la promoció social, econòmica i de vegades política d'un individu depenia de la seva posició dins el seu millet .

En aquest fons històric, religiós i cultural no existia el concepte de grups de població minoritaris o majoritaris. Només a l'Imperi Otomà hi havia 14 millets , cadascun dels quals gaudia de la llibertat de salvaguardar la seva fe, la llengua, la cultura i el patrimoni, a més de conduir els propis afers sota el paraigua de l'Estat al qual devia fidelitat. L'Estat, per part seva, veia la prosperitat i l'avenç de cada grup ètnic o religiós des del punt de vista del propi avantatge i progrés. Per tant, la discriminació de les minories no tenia lloc en la fibra política, religiosa i social de l'Estat islàmic.

A través de la història i des d'un punt de vista ètnic i geogràfic, la regió comprenia el Líban, Síria, Jordània, Palestina i el port d'Iskenderun, al sud de Turquia, que formava la Gran Síria, també coneguda amb el nom de Creixent Fèrtil, que sota l'Imperi Otomà era considerada una sola entitat geogràfica. Els pobles de la Gran Síria comparteixen una història comuna des d'abans de l'adveniment del cristianisme. A més dels moviments demogràfics interns dels temps de la prehistòria des de les terres de conreu fins a les pastures i a l'inrevés, la zona va ser testimoni de moltes onades migratòries de diversos grups ètnics, així com de nombroses invasions de gent de fora que es van establir entre les poblacions indígenes i s'hi van integrar. Aquestes poblacions indígenes eren els hurrites, els hitites i els cassites (cap al 1550 aC), que no eren altra cosa que barreges de nadius i indoeuropeus arribats amb les migracions àries. També hi va haver la invasió dels hikses (1579-1305 aC), seguits pels perses (550-330 aC), grecs, responsables de gran part de l'hel·lenització de la regió, romans, tàtars, mongols i turcmans, que van arribar a Aràbia com a immigrants en successives onades iniciades al segle VIII aC i com a conqueridors al segle XIII. Els croats europeus van venir d'Europa en diverses onades als segles XII-XIV i van ocupar grans zones de la Síria geogràfica. Més de cent anys després, quan Europa va deixar d'interessar-s'hi, n'hi va haver que van tornar a casa, però la majoria van quedar-s'hi i, després d'una o dues generacions, la seva assimilació cultural amb la gent nadiua va esdevenir total. Posteriorment, els britànics i els francesos van envair i colonitzar la Gran Síria com a conseqüència de l'expansió industrial d'Europa. El procés es va portar a terme dins d'una conscienciació romàntica de la superioritat de la seva raça per damunt de la població de la regió. Com que van arribar en un temps de feblesa, el seu poder militar, polític i econòmic no va ser discutit. Malgrat tot, com que el llaços que els unien amb els seus països originaris continuaven sent molt forts, en acabar-se l'ocupació gairebé tots van tornar a casa. De tota manera, abans de la seva presència física en el món àrab, van començar a penetrar en l'Imperi Otomà les idees occidentals de nacionalisme i d'Estat nació i van trobar un terreny fèrtil entre la joventut àrab educada a Occident tot seguint de manera particular la política estreta dels Joves Turcs, que apuntava a la repressió cultural, política i física dels territoris àrabs. Els conceptes d'igualtat i independència perpetuats per la Revolució Francesa van empènyer els àrabs a buscar la independència del règim turc opressor per tal de crear un Estat àrab independent i modern.

A conseqüència de la posició estratègica que ocupava la Gran Síria com a cruïlla entre tres continents, la regió ha incitat nombroses invasions des de l'est, l'oest, el nord i el sud. Per això, com a tota la resta de la Mediterrània, van anar-hi arribant diversos grups ètnics i barrejant-s'hi gairebé durant quatre mil·lennis.

La fertilització cultural resultant d'aquesta barreja i integració ha fet que la Gran Síria esdevingués una de les regions culturalment més riques del món, amb diversos grups minoritaris acostumats a existir entre tota una multiplicitat ètnica i religiosa

Consegüentment, la fertilització cultural resultant d'aquesta barreja i integració ha fet que la Gran Síria esdevingués una de les regions culturalment més riques del món, amb diversos grups minoritaris acostumats a existir entre tota una multiplicitat ètnica i religiosa. Entre aquests hi ha els circassians, els daguestànics, els turcmans i els txetxens de l'Àsia Central, que van començar a fugir de l'opressió religiosa a l'antic imperi rus cap al final del segle XIX i el començament del XX, els armenis que fugien del genocidi dels Joves Turcs l'any 1915, i els kurds. Continuant el sistema millet , aquests grups diversificats van poder-se integrar en la població àrab local i van conviure-hi mentre salvaguardaven al mateix temps les seves religions, els costums i les peculiaritats sense que fossin motiu de discriminació. Pel que fa als grups religiosos minoritaris, la regió de la Gran Síria n'és plena. Per esmentar-ne només uns quants, entre els musulmans hi ha els xiïtes, els alauites, els drusos i els ismaïlites; mentre que els àrabs cristians estan dividits en cristians orientals, que inclouen els monofisites, els nestorians i els ortodoxos orientals, dels quals deriven els unitaris, seguidors del papa catòlic romà però observadors de la litúrgia ortodoxa, i els cristians occidentals, que comprenen catòlics i protestants. Actualment, els àrabs cristians constitueixen el 70% dels cristians que viuen a l'Àsia occidental, la majoria dels quals resideixen al Líban, on formen gairebé el 50% de la població. A Síria són l'11% de la població i a Jordània, el 8%. A Palestina la situació és molt diferent. El 1922 els cristians constituïen el 10% de la població del mandat britànic de Palestina. Eren més rics i tenien més instrucció que els seus equivalents musulmans, ja que eren propietaris de gairebé tots els diaris i ocupaven un nombre desproporcionadament elevat de llocs importants en el funcionariat civil. Pel seu nombre dominaven a la ciutat antiga de Jerusalem. El 1948 va començar l'èxode de cristians palestins i es va produir una reducció espectacular de la xifra d'habitants. En retirar-se els soldats britànics i acabar-se la guerra araboisraeliana que es va desfermar a continuació, va fugir vora el 60% de la comunitat cristiana. Durant la guerra dels Sis Dies del 1967 es va produir un segon èxode, i fins el 1992 van abandonar el país vora el 40% dels cristians que fins aleshores havien estat als territoris ocupats. Els cristians ara constitueixen menys de la quarta part de l'1% de la població d'Israel i Cisjordània i, segons un estudi de la universitat de Betlem, la cinquena part aspira a emigrar en un futur no llunyà. A Síria i al Líban també hi ha petits grups minoritaris de jueus, zaidites i bahaistes.

Cal observar que els àrabs ortodoxos, de manera particular, van tenir un paper molt actiu durant els anys vint i trenta, ja que van posar els fonaments dels moviments nacionalistes àrabs i van ser els primers a reclamar que es mantingués el lligam entre islam i nacionalisme. El partit àrab Baas, les dues branques del qual són avui els partits que governen a Iraq i Síria, va ser fundat pel cristià ortodox Michel Aflaq.

A Síria, els alauites, grup religiós minoritari que constitueix el 10-12% de la població, va accedir al poder el 1970 i des d'aleshores governa el país. El president Hafiz-al-Hassad era un alauita i es pot dir que tots els llocs importants de l'exèrcit i el govern són en mans dels alauites. Al començament dels anys vuitanta hi va haver un moviment repressor contra la Germandat Musulmana, de majoria sunnita. L'exèrcit va prendre mesures extremes per reprimir el moviment a Hama. Malgrat tot, aquest acte no pretenia anar contra un grup religiós pel fet de la seva religió, sinó que tenia motius polítics i caldria considerar-lo un partit polític que, dins un sistema d'un sol partit, vol desempallegar-se del seu rival. Fins i tot la guerra civil sectària del Líban, que va començar el 1975 i va durar gairebé quinze anys, era sobretot el resultat d'una injustícia social i d'una ambició política desmesurada dels diferents partits polítics i religiosos. No era rar que les diferents faccions d'un sol partit s'ataquessin mútuament.

La multiplicitat i varietat de races, religions i subcultures de la Gran Síria van fer que la història hagués acostumat els pobles a acceptar les seves diferències i a conviure en un ambient sense prejudicis. Quan es produïen crisis de prejudicis i discriminació en patien tant els grups majoritaris com els minoritaris. Mai no es va practicar la conversió obligada d'una religió sobre una altra, mai no s'ha conegut el cas d'un grup que patís discriminació per raons de religió o ètnia. En els seus Estats moderns, Síria, el Líban, Jordània i els territoris palestins han adoptat constitucions modernes que protegeixen els drets polítics i humans de tots els ciutadans. Cal tenir present, però, que aquests països estan fets bàsicament de mosaics de societats que travessen un període de transformació i que tenen un peu en un passat d'afalagadora grandesa i seguretat i un altre en un present insegur que mira cap a un esdevenidor imprevisible i ambigu.