Els berebers d'ahir i avui

Els amazics («homes lliures», «homes nobles») són un grup ètnic originari del nord d’Àfrica al qual la historiografia s’ha referit sovint com a berebers. El seu territori s’estenia des d’Egipte fins a l’Atlàntic (incloent-hi les Illes Canàries) i des de la Mediterrània fins a les fronteres de l’Àfrica subsahariana. Aquesta ubicació va propiciar l’establiment de relacions amb les successives onades migratòries vingudes des del Pròxim Orient (fenicis, grecs, cartaginesos, romans i bizantins). Amb la conquesta àrab de mitjan segle vii, els àrabs es van convertir en el grup majoritari de la riba sud de la Mediterrània.

Actualment, els grups amazics més nombrosos es troben al Marroc i a Algèria. Al Marroc hi ha un cens proper als 12 milions de persones (Rif, Atles Mitjà, Alt Atles, Antiatles i Sous), mentre que a Algèria són més de 6 milions (sobretot a la Cabília, l’Aurès i el Mzab).

El segon gran grup bereber el constitueixen els tuaregs, prop d’un milió de persones que habiten diversos països de la zona saharosaheliana (Níger, Mali, Algèria, Líbia, Burkina Fasso i Nigèria). La resta de la població amazic, uns quants milers de persones, s’ubica a Tunísia (Gerba, Matmata i Krumirie), a Líbia (Tripolitana, Djebel Nefussa i Zaouara), a Egipte (Siwa) i al sud de Mauritània.

Tres són els aspectes més rellevants del món amazic: la llengua, el dret consuetudinari i el parentiu.

La diversitat lingüística dels amazics és notable i això dificulta la normalització de la llengua. El tamazig és una llengua d’origen camiticosemític, que mai no ha estat escrita de manera sistemàtica sinó que s’ha transmès de manera oral. Tot i així, en tenim constància escrita, en grafia tifinag, des de fa aproximadament 6.000 anys.

Actualment es parlen diferents dialectes en l’àrea amaziga: el tarifit, el tashilhit, el cabil, el txauia, el mozabí i el tuareg, entre d’altres. Les fíbules, a més del seu valor estètic, tenen una funció concreta: tancar les robes sense costures que vesteixen les dones.

Les fíbules són uns afiblalls amb sivella amb una agulla a l’extrem, d’un estil similar al que feien servir els grecs i els romans, i sempre de mides i formes molt variades. Han rebut diferents noms que depenen de la llengua bereber en què es pronunciïn, del tipus de fíbula (articulada, rodona, etc.) i del grup femení que la faci servir (nenes, solteres, casades, etc.).

La fíbula del Rif és una de les peces més emblemàtiques d’aquesta regió marroquina. És de plata, té forma d’ametlla i simbolitza l’ull que permet rebutjar el mal. La peça central s’anomena «tortuga» i es caracteritza pels nombrosos orificis que té a la superfície. Representa un important símbol de fertilitat i felicitat per a la parella i fa la funció de contenir espècies aromàtiques (per exemple, el clau, molt estès també a Algèria). Altres vegades, l’element central és una petita caixa on es poden guardar amulets, versicles alcorànics, etc. Sovint aquestes fíbules no són dobles, sinó aïllades, ja que es necessiten per cordar les vestimentes diàries.